Els boscos de l’Assuca

Mas Cabàlies (1005 m)

Situats a la cara est del mas, davant de l’aula de natura, sortim pel camí en direcció a la zona d’acampada “Els Roures“. Si alcem la vista, davant nostre podem contemplar la muntanya que vorejarem, l’Assuca Petita. És un bon moment per adonar-nos de la diferència de tonalitats dels boscos que encatifen l’obaga (el vessant nord) i el solell de la muntanya (el vessant sud) i que varien al llarg de l’any.

5 min. La bassa (1008 m)

Abans d’arribar a la zona d’acampada, prenem el camí de l’esquerra deixant a la dreta el campament. Trobem a l’esquerra una construcció de ciment (dipòsit d’aigua) i, una mica més endavant a la dreta, ens queda una bassa on hi abeuren les vaques que durant la primavera pasturen pels voltants de Mas Cabàlies.

Aquest és un bon punt per aturar-nos i restar una estona en silenci. Si ens apropem, ben segur que podem observar libèl·lules de tots colors volant arran de l’aigua, sabaters lliscant damunt la superfície o cap-grossos nedant àgilment entre les algues.

En aquest punt, i en direcció est, observem el nostre destí: el coll de can Salvans. El corriol s’enfila cap al nord entre boixedes. Fem una lleugera baixada i travessem les antigues feixes de Mas Cabàlies on al llarg de molts anys els masovers conreaven la terra.

Avui dia, els aranyoners, que ara esgarrapen la nostra roba, les han envaït convertint-les en improvisats prats de pastura.

10 min. Les plantes aromàtiques (1015 m)

El caminet més fressat es va enfilant cap a l’esquerra, sovint solcat de petjades de vaques. Anem descartant tots els corriolets esborradissos que trobem a la nostra dreta. La flaire de plantes aromàtiques i medicinals com la sajolida o la farigola ens fa més agradable l’ascens. La infusió de sajolida ens estalvia digestions pesades i la farigola ens guareix el mal de coll. Amb sort, podem contemplar les belles i buscades flors de diverses classes d’orquídies.

14 min. Les margues (1040 m)

El sender sembla acabar-se i el pendent s’accentua. Al davant nostre, apareix una petita tartera d’esmicolada pedra gris, la marga – fruït de la sedimentació de materials marins fa 50 milions d’anys. Voregem aquest rocam esgarrapat per la força de l’aigua i ens enfilem per la dreta, olorant el fresc perfum de l’espígol i tenint cura de no relliscar.

17 min. La pineda (1090 m)

Prenem un corriol a la dreta mig amagat darrera el brancam i ens enfilem en direcció 40º NE. El caminoi conflueix en una gran clariana i aquí, de sobte, es perd. Creuem aquesta antiga feixa farcida de ginebrons, pi roig i algun avellaner. Sempre pujant cap al NE, arribem a una altra feixa. A partir d’aquest punt, cal canviar la direcció i anar en direcció 150º SE. Tornem a entrar en una humida i fosca pineda de pi roig, on retrobem el corriol ben fressat i encatifat de molsa i de pinyes rosegades per esquirols. Aquest caminoi ens porta a una altra tartera, plena d’olorosa orenga.

29 min. Coll de can Salvans (1108 m)

Bon lloc per fer un descans. A la nostra esquerra i enlairat apareix can Salvans, un antic mas restaurat. La gran esplanada en la que ens trobem era un gran camp on s’hi collia blat i patates durant tot l’any. Avui dia és un prat de pastura i quan plou apareixen uns sots que esdevenen curiosos bassals – abeuradors per al bestiar. A la dreta, l’atapeïda pineda de pi roig – o rojolet, tal com es coneix aquí – cobreix tot el vessant obac de la muntanya de l’Assuca Petita i entremig, també treuen el nas alguns faigs, típics també del bac.

Aquest bosc, tenyeix l’obaga d’un verd fosc inalterable tot l’any; però a principis de primavera, el sotabosc es folra del color blanc lilós de l’herba fetgera i a la tardor, els ataronjats rovellons omplen els cistells dels boletaires. Si ens endinsem al bosc en silenci, podem veure, si hi ha sort, algun esquirol entre rojolets, ginebres i boixos. Si parem l’orella, podem sentir el cant d’algun picot-verd buscant aliment entre les escorces.

Les baixes temperatures i l’alta humitat degut a les reduïdes hores d’insolació fan que a les vessants nord de les muntanyes sigui molt insòlit trobar un ramat de bestiar pasturant, camps de conreu o alguna masia.

Situats al llindar del mas, baixem pel camí principal cap a la dreta, deixant enrere el coll. Els pins que ara ens acompanyen estan afectats per la devastadora plaga de la processionària del pi. El borrissol blanc a les seves capçades, semblant al cotó fluix, és el niu on durant l’hivern viuen les erugues d’aquesta papallona nocturna que s’alimenten de l’escorça i de les fulles d’aquesta pinàcia. Al mes de març és habitual ensopegar amb llargues fileres d’erugues buscant un substrat tou per enterrar-se, fer la metamorfosi i convertir-se en papallona.

33 min. La roureda (1060 m)

Arribem a una cruïlla marcada amb una fita i continuem davallant a la dreta.

És una pista molt més ampla i asfaltada, adequada per a vehicles motoritzats. Estem canviant d’orientació, vorejant la muntanya cap al sud. La vegetació també canvia a poc a poc fins entrar plenament a la roureda esclarissada. Els boixos i els ginebres ens continuen acompanyant.

La roureda acoloreix els solells de la cara sud amb tonalitats que varien al llarg de l’any. A la primavera es tenyeix de brots verds i a finals d’estiu i tardor les fulles la tinten de tons marronosos. L’hivern, massa sec i dur pels arbres de fulla caduca, despulla el bosc donant-li un aspecte trist, tot esperant la primavera.

Tot caminant, podem ensopegar amb unes estranyes figures enganxoses de color marró vermellós brillant. Aquests petits cossos anomenats cedidis, gal·les o casanelles són unes petites protuberàncies que creixen en els branquillons joves o als aglans com a resposta a una picada d’insecte. Aquest aprofita per posar un ou que s’alimenta dels nutrients de la planta, en el nostre cas, d’un roure. Si n’agafem una, de seguida ens n’adonem que té un petit foradet per on ha sortit l’insecte adult després d’haver fet la metamorfosi. A hores d’ara no sap del cert si l’arbre afectat es debilita a conseqüència de les picades o són els insectes que utilitzen l’arbre ja dèbil per alguna altra causa. Si som agosarats i ens endinsem en silenci al bosc, ens pot sorprendre la ràpida ziga-zaga d’una serp verda, el cant repetitiu d’una mallerenga carbonera o una tranquil·la sargantana cua llarga prenent el sol.

En un dia assolellat notem més calor que quan passegem per la pineda a la cara nord de la muntanya. Per aquesta raó trobem més masos i prats de pastura als solells, on les condicions climàtiques són més favorables per establir camps de conreu.

Més endavant podem veure la masia de turisme rural de can Muig cap al sud – pendent avall – i entremig dels roures. La finca posseeix un ramat de cavalls, única explotació ramadera d’aquest tipus en tot el terme municipal d’Ogassa.

40 min. Collada de Muig (1024 m)

El camí cap al mas surt d’aquest punt darrera d’una tanca pel bestiar, on sovint pasturen vaques i ocasionalment cavalls.

Aquest és un bon punt per contemplar una part del recorregut que hem fet: la zona d’acampada “Els Roures” i part del coll de can Salvans. A partir d’ara la pista ens torna a una zona obaga molt més humida on podem distingir arbres com el trèmol, el gatsaule i l’auró. En alguns racons, els talussos es cobreixen de maduixeres plenes de maduixetes a principis d’estiu i  d’esbarzers ennegrits de mores a finals d’estiu.

El camí ja va de baixada i les giragonses de la pista ens fan perdre alçada ràpidament. Hem d’anar amb molta precaució quan caminem per aquesta pista. Tot i que no sigui molt transitada, alguns camions l’utilitzen per transportar roca calcària que s’extreu d’una pedrera situada darrera la muntanya de l’Assuca.

53 min. Cruïlla (1000 m)

Trobem la cruïlla cap a Mas Cabàlies i seguim el sentit que ens indica la senyal, caminant acompanyats de roures, boixos, pins i algun avet.

1 h. Mas Cabàlies (1005 m)

Arribada a l’Escola de Natura de Mas Cabàlies.